dijous, 13 de desembre del 2007
dimarts, 11 de desembre del 2007
Combustibles fòssils i escalfament global
A principis del segle XXI l' escalfament global pareix irrefutable, a pesar que les estacions meteorològiques en les grans ciutats han passat d'estar en la perifèria de la ciutat, al centre d’ aquesta i l' efecte d' illa urbana també ha influït en l' augment observat. Els últims anys del segle XX i els primers anys del present segle es caracteritzen per posseir les temperatures mitjanes més elevades fins ara arreplegades.
El mínim de Maunder
Des que en 1610 Galileu va inventar el telescopi, el Sol i les seves taques han sigut observades amb assiduïtat. No va ser fins al 1851 que l'astrònom H. Shwabe va observar que l' activitat solar seguia un cicle d'onze anys, amb màxims i mínims. En 1977 J. Eddy, estudiant documentació antiga, s'adonà que des de 1645 a 1715 el Sol interromp el cicle d'onze anys i apareix una època on quasi no apareixen taques, denominat mínim de Maunder. El Sol i les estreles solen passar un terç de la seua vida en aquestes crisis i durant elles l'energia que emet és menor i es correspon amb períodes freds en el clima terrestre.
Les aurores boreals o australs causades per l'activitat solar desapareixen o són rares.
Hi ha hagut 6 mínims solars semblants al de Maunder des del mínim egipci de l'any 1300 aC fins a l' últim que és el de Maunder. Però la seva aparició és molt irregular, amb lapses de només 180 anys, fins a 1100 anys, entre mínims. Generalment els períodes d'escassa activitat solar duren uns 115 anys i es repeteixen aproximadament cada 600. Actualment estem en el «màxim modern» que va començar en 1780, quan torna a reaparèixer el cicle d' 11 anys. Un mínim solar ha d'ocórrer com molt tard l'any 2900 d.C. i un nou període glacial, el cicle del qual és d'uns cent mil anys, pot aparèixer cap a l'any 44.000 d.C., si les accions de l'home no l'impedeixen.
Les glaciacions del Plistocè
L' home va aparèixer fa uns tres milions d'anys: Des de en fa uns dos milions, la terra ha patit períodes glacials on gran part d' América del nord i Europa van quedar sota gruixudes capes de gel durant molts anys. Després, ràpidament els gels van desaparèixer i van donar lloc a un període interglacial en el qual vivim. El procés es repetix cada cent mil anys aproximadament. L' última època glacial va acabar fa uns quinze mil anys i va donar lloc a un canvi fonamental en els hàbits de l' home amb el descobriment de l' agricultura i la ramaderia. La millora de les condicions tèrmiques va provocar el pas del Paleolític al Neolític, ara fa uns cinc mil anys.
No va ser fins a 1941 que el matemàtic i astrònom serbi Milutin Milankovich va proposar la teoría de Milutin Mialnkovich segons la qual les variacions orbitals de la Terra van causar les glaciacions del Plistocè.
Va calcular la insolació en latituds altes de l' hemisferi Nord al llarg de les estacions. La seva tesi afirma que és necessària l' existència d' estius freds, en comptes d' hiverns severs, per a iniciar una edat del gel. La seva teoria no va ser admesa en el seu temps i va caldre esperar a principis dels anys cinquanta per a què Ceseare Emiliani, que treballava en un laboratori de la Universitat de Chicago, presentés la primera història completa que mostrava l' avanç i retrocés dels gels durant les últimes glaciacions. La va obtenir d'un lloc insòlit: el fons de l' oceà, comparant el contingut de l' isòtop pesat oxigen-18 (0-18) i d' oxigen-16 (0-16) en les petxines fossilitzades.
El CO2 com a regulador del clima
Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions meteorològiques indiquen que el planeta s' està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte directe sobre aquest procés d' escalfament, generalment conegut com a efecte hivernacle. A mesura que el planeta s' escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s' escalfi encara més. L' escalfament global també ocasionarà que s' evapori més aigua dels oceans. El vapor d' aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Això produeïx el que s' anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l' albedo. El problema és de difícil predicció ja que, com es veu, hi ha retroalimentacions positives i negatives.
Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l' efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s’ afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l' efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s’ afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador molt important.
Beneficis de l' efecte hivernacle
L'atmosfera influeïx fonamentalment en el clima, si no existeixi, la temperatura en la Terra seria de -20ºC, però l' atmosfera es comporta de manera diferent segons la la longitud d' ona de la radiació. El Sol per la seva alta temperatura emet fonamentalment a 5 microns i l' atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt menor, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d' uns quinze microns. Així, l' atmosfera ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l' atmosfera, en una proporció 367 p.p.m, absorbeix esta radiació igual que el vapor d' aigua. El resultat és que l' atmosfera escalfa i torna a la terra part d'eixa energia, raó per la qual la temperatura superficial és d'uns 15ºC, i dista molt del valor d' equilibri sense atmosfera. A aquest fenomen se l' anomena efecte hivernacle i el CO2 i el H2O són els gasos responsables d' això. Gràcies a aquest efecte hivernacle podem viure. La major part de culpa de l' efecte hivernacle la fem nosaltres mateixos, els éssers vius.
ANTARTIDA
